Catalunya des de França

(Publicació feta al número especial de la JCC al 11 de setembre de 2014, http://www.jcc.cat/#revista)

Et comment ça marche cette… affaire… à la Catalogne ? La pregunta és recurrent; la resposta, de corredissa. El resultat, nul. Explicar a un francès el procés sobiranista català és com explicar-li a un inuit com funciona un aire condicionat. Compliqué.

La comunicació requereix d’una base cultural comuna que permeti que, en pronunciar una paraula, els interlocutors pensin en el mateix concepte. Federalisme, a França, no és el mateix que federalisme a Espanya. Al país gal, federalisme evoca el projecte de la burgesia girondina per evitar que la República, des de París, interferís en els seus interessos (esclavatge colonial, comerç…); Robespierre, en canvi, reivindicava la unitat de la nació. A Espanya, federalisme evoca Pi i Maragall i la unitat de la nació evoca Franco.

Com a ex-potència colonial, el concepte autodeterminació hauria de ser més fàcil. Però per als francesos Catalunya no és Algèria; Catalunya és més aviat Bretanya, una regió on les veus descentralitzadores ho són sota el paraigües de la unitat republicana. I així és com un francès recriminarà a un català que dinamiti l’harmonia republicana espanyola, tot i que no hi hagi ni tal república ni tal harmonia. El francès mig pensa que després de la dictadura i la mort de Franco vam “tornar” on hi érem. Els més despistats pensen que Franco va durar una dècada i els més informats, que “el Rei va portar la democràcia”.

“No escopiu al terra ni parleu bretó”, advertien les parets de les escoles republicanes, universals, públiques i gratuïtes a partir del 1880. De nou, no era cap política feixista; era l’intent de la III República de consolidar el règim d’una vegada per sempre després d’un segle d’imperi napoleònic, de restauració borbònica, d’una breu II República i d’un nou imperi napoleònic. Una consolidació sobre la base d’uns valors republicans comuns i una llengua comuna, el francès, parlat només per una cinquena part de la població. L’ensenyament del francès permetrà als ciutadans “comprendre les lleis republicanes i adherir-los a la causa de la Revolució”, deien els revolucionaris un segle abans. El resultat: el francès d’avui menysprea el català tant com menysprea el bretó. Encara més, la majoria de bretons menysprea el bretó. A casa nostra va ser la fi de la II República la que va instaurar el “en español, coño”. I era el castellà la llengua amb què els infants aprenien els principis del Movimiento.

Però no és només la població “comuna” qui no comprèn el que passa a Catalunya. Una ullada a l’Humanité ens mostra com se’n parla, bé amb una distància prudencial o bé assumint la tesi que la burgesia catalana lidera el procés, ignorant per complet l’arrel popular. Som, als seus ulls i parafrasejant Pierre Laurent, secretari del PCF, pura conseqüència de la crisi econòmica que fa créixer els feixismes i els nacionalismes a Europa. Som sospitosos de girondisme. Si bé el context cultural és diferent, els fluxos d’informació a través dels quals s’informen els nostres veïns no són extraordinaris. Le Monde agafa les informacions de El País, Le Figaro de El Mundo i l’Humanité de l’esquerra espanyola. D’informació directa de les anàlisis i posicions dels comunistes catalans, cap.

Constatem, llavors, que tenim un problema de comunicació. Caldrà, doncs, explicar-nos millor si volem trobar mostres de solidaritat més enllà dels Pirineus. A principis de setembre se celebra la Fête de l’Humà, coneguda pel seu marcat caràcter internacionalista. Partits comunistes d’arreu del món aprofiten aquest fòrum per donar a conèixer les seves lluites. L’any vinent sembla un bon any per donar a conèixer la nostra.