Qui paga mana
Reproduzco un artículo que acabo de leer en el número de Diciembre de 2009 de la revista Catalunya de la CGT porque creo que lo clava:
Artículo original: Qui paga mana: La solidaritat obrera i la professionalitat (Vicent Martínez)
El model empresarial espanyol i català impulsa un model laboral basat en quantes més hores facis millor. És un model obsolet, diferent al d'altres països on la presencialitat és clau perquè l'empresari o directiu pense que controla el treballador i que s'assegura que surt la feina. Un model que s'imposa davant la necessitat del treballador de tenir feina per subsistir, un sistema que imposa a les persones haver de suportar situacions de pressió, de submissió, de gairebé esclavisme, per arribar a final de mes. Un model en el qual els empresaris volen controlar l'absentisme (un cop més l'obessió per la presència no pel treball de qualitat o per la salut del treballador). Un model que tracta els treballadors com a números i no com a persones, un model obsessionat en la producció, la productivitat i el cada cop més, en compte de tendir a un model racional on l'economia satisfaci les necessitats de les persones.
Actualment, el model satisfà la necessitat d'alguns de lucrar-se a qualsevol cost. I la professionalitat és una forma d'explotació. La professionalitat és posar per damunt l'empresa i el treball per sobre de la teua pròpia vida. La professionalitat com a excusa per a fer sentir mal els treballadors que no poden més, que estan farts o que no arriben en aquest model competitiu. La professionalitat com a forma de culpabilitzar individualment del que passa i no veure la perspectiva col·lectiva d'explotació o la perspectiva per la qual són els interessos de l'empresari el que estan per davant sempre. Sino arribes... no ets professional: és culpa teva.
Un model en el qual sinó arribes és perquè no tens “aguante”, no saps superar els reptes, individuals, de la professionalitat i en els quals s'admira els líders “durs” és a dir explotador. Un model on la professionalitat està per sobre de les condicions laborals. Has de ser professional, fins i tot en les pitjors condicions laborals i d'explotació, sinó arribes és que no vals. No cal dir els problemes d'autoestima i estrés que tot això genera.
El més lamentable de tot això és quan els propis treballadors s'ho creuen i et miren mal sinó ets professional sinó arribes (és a dir sinó fas de la feina l'eix vertebrador i gairebé unic de la teua vida). Lamentable. Hauríem de qüestionar tot això a petita escala en els missatges qüotidians que fan explotar els treballadors i que el risc laboral creixent més important sigui estar cremat o l'estrés. La solidaritat obrera és l'única resposta.
