Maldekstra Kolono
Informa bulteno internacia pri lukto kontraû la faŝismo

Qui paga mana

23.01.2010

Reproduzco un artículo que acabo de leer en el número de Diciembre de 2009 de la revista Catalunya de la CGT porque creo que lo clava:

Artículo original: Qui paga mana: La solidaritat obrera i la professionalitat (Vicent Martínez)

El model empresarial espanyol i català impulsa un model laboral basat en quantes més hores facis millor. És un model obsolet, diferent al d'altres països on la presencialitat és clau perquè l'empresari o directiu pense que controla el treballador i que s'assegura que surt la feina. Un model que s'imposa davant la necessitat del treballador de tenir feina per subsistir, un sistema que imposa a les persones haver de suportar situacions de pressió, de submissió, de gairebé esclavisme, per arribar a final de mes. Un model en el qual els empresaris volen controlar l'absentisme (un cop més l'obessió per la presència no pel treball de qualitat o per la salut del treballador). Un model que tracta els treballadors com a números i no com a persones, un model obsessionat en la producció, la productivitat i el cada cop més, en compte de tendir a un model racional on l'economia satisfaci les necessitats de les persones.

Actualment, el model satisfà la necessitat d'alguns de lucrar-se a qualsevol cost. I la professionalitat és una forma d'explotació. La professionalitat és posar per damunt l'empresa i el treball per sobre de la teua pròpia vida. La professionalitat com a excusa per a fer sentir mal els treballadors que no poden més, que estan farts o que no arriben en aquest model competitiu. La professionalitat com a forma de culpabilitzar individualment del que passa i no veure la perspectiva col·lectiva d'explotació o la perspectiva per la qual són els interessos de l'empresari el que estan per davant sempre. Sino arribes... no ets professional: és culpa teva.

Un model en el qual sinó arribes és perquè no tens “aguante”, no saps superar els reptes, individuals, de la professionalitat i en els quals s'admira els líders “durs” és a dir explotador. Un model on la professionalitat està per sobre de les condicions laborals. Has de ser professional, fins i tot en les pitjors condicions laborals i d'explotació, sinó arribes és que no vals. No cal dir els problemes d'autoestima i estrés que tot això genera.

El més lamentable de tot això és quan els propis treballadors s'ho creuen i et miren mal sinó ets professional sinó arribes (és a dir sinó fas de la feina l'eix vertebrador i gairebé unic de la teua vida). Lamentable. Hauríem de qüestionar tot això a petita escala en els missatges qüotidians que fan explotar els treballadors i que el risc laboral creixent més important sigui estar cremat o l'estrés. La solidaritat obrera és l'única resposta.